El darrer 27 de febrer va tenir lloc el concert de cloenda de la masterclass oferta per Jaume Aragall entre els dies 22 i 26 del mateix mes en el marc incomparable de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, al l’històric edifici Casa Llotja de Mar de Barcelona.

A les classes magistrals de Jaume Aragall sempre s’hi crea un especial ambient d’amabilitat, serenor i complicitat propiciat per l’actitud del mestre, que tot defugint la més mínima mostra d’autoritat alliçonadora, es mostra, ben al contrari, sempre proper amb cadascun dels cantants, sempre disposat a l’empatia musical i humana amb cada participant. D’aquesta forma és com els cantants són capaços, sota la guia del mestre, de trobar amb tota naturalitat allò que els fa millorar, allò que els fa créixer en el seu art, sempre des de l’honestedat d’aquell qui, llevat del compromís d’oferir el millor d’un mateix a un públic, no se sent intimidat per la pressió d’estar a l’alçada d’unes expectatives circumstancials.

Així va quedar ben palès, una vegada més, al concert del darrer dia 27. Un concert on els cantants que en les jornades prèvies havien rebut els consells del mestre Aragall van donar el bo i millor del seu art en una vetllada que va ser una celebració del bon fer musical. Entre aquest reguitzell de cantants, tothora acompanyats acuradament al piano per Anna Creixells, hi va tenir cabuda una gran varietat de veus, així com d’edats i també de nivells, quelcom, sobretot pel que fa a aquest últim aspecte, que sempre fa especialment enriquidor un esdeveniment com aquest. No debades, allò que veritablement dóna sentit a una classe magistral és palesar finalment el fruit dels consells del mestre, és a dir, la millora i l’evolució de l’alumne, i és lògic que allà on això és més visible sigui en aquells cantants que es troben en un moment més incipient de la seva carrera.

Ara bé, tot reprenent la varietat de veus del concert, cal dir que s’hi va poder escoltar gairebé de tot, des de sopranos (Anna Belén Gómez, Mónica Lueza, Mercedes Gancedo i Marianna Prizzon), mezzosopranos (Mar Esteve, Mireia Mar Molera, Kathin Walder, Georgina Reyner i Guiselle Zannerini) i tenors (Josep Ramon Clapés, José Díaz) fins a un baríton (Eduard Moreno) i un baix (Sin Ho Kim). En definitiva, un veritable goig que va fer possible així mateix un molt complet recorregut per les obres més significatives del cant líric, des d’àries antigues de Caccini fins a cançons de Tosti, des de l’òpera de Purcell fins a la de Txaikovsky, o encara des del classicisme de Mozart fins a la sarsuela. Tot plegat, en mans, o millor dit, en veus d’uns cantants completament entregats davant un públic entusiasta que, també cal fer-ne esment, va omplir la sala d’actes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Comptat i debatut, el concert del darrer dia 27 no va fer sinó palesar novament els bons resultats de la feina i l’esforç de la Fundació Jaume Aragall i que cal agrair a tots i cada un dels seus socis, que ho fan possible.

El darrer dia 9 de març la Fundació Jaume Aragall va tenir el plaer d’oferir un concert a dues bandes entre dos joves i prometedors cantants ben coneguts per aquells qui han tingut ocasió d’assistir a les darreres classes magistrals de Jaume Aragall: d’una banda, la soprano argentina Mercedes Gancedo; de l’altra, el baríton català Eduard Moreno. Tots dos, amb l’inestimable acompanyament pianístic de Montse Pujol-Dahme, van oferir una feliç vesprada d’òpera i sarsuela, una vegada més, a la sumptuosa seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a l’edifici històric de la Casa Llotja de Mar de Barcelona.

Tots dos amb veus líriques, Gancedo i Moreno van oferir a la primera part del concert un programa operístic que, amb àries i duos, va transitar encertadament entre el refinament clàssic mozartià i el belcanto de Donizetti, amb l’única excepció de l’ària de Liu “Tu che di gel sei cinta” de Turandot, llicència pucciniana sovintejada per sopranos líriques i amb la que Gancedo va saber commoure al públic assistent.

La segona part del concert va estar dedicada a la sarsuela i Moreno va ser l’encarregat d’encetar-la amb una elegant interpretació de la lluïda romanza “Mi aldea”, de Los Gavilanes de Guerrero. Tot seguit, els dos cantants van oferir un recorregut complet que va incloure des de la vessant més lírica de la sarsuela, com ara la romanza “Les neus de les muntanyes” de la Cançó d’amor i de guerra de Martínez Valls, fins a la vessant més abraonadament popular i castissa, com ara la irresistible “Canción de la Paloma” del Barberillo de Lavapiés de Barbieri.

Un recorregut per la sarsuela que va acabar amb el duo “En mi tierra extremeña” de la Luisa Fernanda de Moreno Torroba, on tots dos cantants van mostrar una complicitat absoluta i plena de gràcia que es va perllongar fins un “O sole mio” a dues veus que, a mode de propina, va cloure una deliciosa vetllada lírica.

El darrer dia 19 de maig la Fundació Jaume Aragall va tenir ocasió d'oferir un concert a càrrec de la soprano Marianna Prizzon, una de les veus més estimades, admirades i, per fortuna, habituals dins el cicle de concerts organitzats per la fundació. La pianista Anna Creixells va acompanyar a la soprano italiana en un concert celebrat novament (i ja és feliç costum) a la sumptuosa seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a l'històric edifici de la Casa Llotja de Mar de Barcelona.

El concert, sota el títol d'Amor de dona, va establir com a fil conductor la dona amant, amb un recorregut per diversos retrats musicals d'aquesta figura. Com era d'esperar, la vetllada va mostrar una vegada més la ben insòlita versatilitat de Prizzon, amb un programa que a la primera part del concert va fluir per l'aiguavés de la pulcra delicadesa i el mesurat sentimentalisme del barroc i el classicisme, amb àries de Vivaldi, Handel, Glück i Mozart.

La segona part va estar dedicada completament al repertori romàntic, vast i multifacètic repertori del que la soprano italiana va fer un retrat molt complet. Així, Prizzon va encetar el recorregut amb lied alemany, amb l'irresistble "Traume" dels Wesendock Lieder de Wagner i el no menys sugestiu "Zueignung" de Richard Strauss. A continuació, Prizzon va seguir amb dues mostres de belcanto rossinià, per acabar finalment el periple romàntic, com no podia ser d'altra manera, amb Verdi ("Non so tetre imagini" d'Il Corsaro) i Puccini (no oblidem que el verisme italià operísticament no deixa de ser, en bona mesura i malgrat tot, un epígon del romanticisme). Amb la pucciniana "Vissi d'arte" de Tosca, doncs, Prizzon va arribar al final del seu esplèndid concert.

Acabat el programa previst, la soprano italiana encara va regalar al públic dues propines: "Lascia ch'io pianga" de Handel i la "Canzonetta Spagnola", de Rossini. Dues perles amb que Prizzon va posar el punt i final a una tarda lírica.