El darrer dimecres 29 de juny la Fundació Jaume Aragall va tenir el plaer d'oferir la penúltima de les propostes programades abans de les vacances d'estiu. Una proposta que va consistir en un recital d'àries i duets d'òpera a càrrec de dues joves veus consolidades, com són la de la soprano catalana Maria Pintó i la del tenor basc Beñat Egiarte. Amb sengles veus líriques tots dos cantants, acompañats al piano per la saviesa de Marta Pujol, van oferir un programa en dues parts ben complet que va deambular pel bo i millor del repertori estríctament líric. Un programa, cal afegir, que excepcionalment va ser presentat per l'historiador de l'òpera Roger Alier, qui juntament amb la presència del mestre Jaume Aragall va honrar l'acte. Com ja és habitual, el concert es va celebrar a les sumptuoses estances de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Maria Miró va incicar la primera part del concert amb "Deh vieni, non tardar", de Le nozze di Figaro de Mozart, on la soprano catalana ja va exhibir la seva veu bellíssima i d'emissió diàfana. A continuació, Beñat Egiarte va seguir amb "Quanto è bella, quanto è cara", de L'elisir d'amore de Donizetti. Novament a la pell de Nemorino, el tenor basc va cantar la celebèrrima "Una furtiva lagrima", per tot seguit acabar la primera part de nou amb Mozart, amb el duet "Fra gli ampessi" de Così fan tutte. Entre Mozart i Donizetti, però, s'hi va colar un intrús de la mà de Miró, l'ària "Comme autrefois" de Les pecheurs de perles de Bizet.

Si, malgrat Bizet, la primera part va tenir primordialment accent italià, la segona va insistir en el repertori francès. D'aquesta forma, Egiarte iniciar la segona meitat del concert amb l'ària "Vainement, ma bien aimée", de Le roi d'Ys de Lalo, òpera inhabitual, però ària no pas poc sovintejada i popularitzada per tenors lírics. Seguidament, Miró va tornar amb la brillant "Oh Dieu! Que de bijoux! Ah! Je ris" o l'ària de les joies del Faust de Gounod. A continuació, Egiarte es va ficar en la pell del poeta Werther amb "Pourquoi me révellier", de l'òpera homònima de Massenet. Aquesta interpretació va tenir caràcter de primícia, o gairebé, atès que segons va fer notar el professor Alier aquesta ària és una incorporació recent al repertori del tenor basc. Després d'això, el programa va concloure amb dues parts de La bohème de Puccini: "Quando me'n vo", en la veu de Miró, i el meravellós duet "O soave fanciulla" que clou el primer acte.

Com era de preveure, però, el concert no va acabar tan bon punt es va completar el pograma. Miró i Egiarte, doncs, encara van oferir un parell de bisos en forma de dos duets a un públic absolutament entregat i entusiasta. El primer dels bisos, "Parigi, o cara", de La traviata de Verdi; el segon, "Lippen Schweigen", de La vídua alegre de Lehár. Dues cireretes que van posar el punt final a una nova i esplèndida vetllada operística.